31 de març de 2020

Sylvia Plath: "De tan senzill, no t'agradarà".


No vos ha passat mai que algunes persones, situacions, pel·lícules, novel·les, cançons o poemes vos han ajudat a saber com sou? Inclús, qui sou?

És clar que vos deu haver passat, perquè això és la vida! I, si no, això hauria de ser la vida. Quin gust i quin descans saber que creixem fluidament, en transformació, que res no és estàtic, ni rígid, ni perenne...

La Plath, Sylvia, ella.



Una dona que ha viscut i ha deixat una bona pila de papers escrits, uns quants papers dibuixats, uns altres papers amagats, potser fins i tot rebregats, trencats, esgarripats per la complexitat i la intensitat de l'amor, l'amor tal i com ella era capaç de sentir-lo, explosió i glaç, expansió i buit a parts iguals.

Uns papers que jo, fa un grapat d'anys, vaig buscant, trobant i percaçant. Sylvia, vaig llegint els teus papers a trossos i a mossos, conforme puc o vull. Perquè, de vegades, hi retorne per retrobar-me en ells, per descobrir noves imatges i sons, a mesura que vaig fent meua la teua llengua, sense pressa, com un descobriment esplendorós i agraït. Que tu a mi també m'has descobert la meua llengua, Sylvia, a través de les traduccions que et va fer Montserrat Abelló. I amb les paraules i les llengües m'has descobert a mi mateixa en la meua autoexploració sense fi que em fa, em refà i em perfà.

DE TAN SENZILL NO T'AGRADARÀ
Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d'artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l'última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.

(Salvador Espriu)



Sylvia, brillant.
Sylvia, preclara.
Sylvia tan plenament conscient del món que el goig i el dolor i tots els pensaments et transportaven a una altra dimensió, còsmica, gairebé estratosfèrica. Com m'haguera agradat acompanyar-te, com tu m'estàs acompanyant a mi tants anys, tant de temps després! Estic ben bé enmig d'una teranyina de dones i versos que m'atrapen i que en lloc d'immobilitzar-me presonera, m'acompanyen, m'agombolen, em bressolen, em nodreixen. M'hi sent ben estimada en aquesta teranyina de dones de tots els temps.

Tu has escrit molts versos que, com en el poema d'Espriu, em fan companyia. I jo no te n'he pogut fer a tu, de companyia. Quina gran pena!



Sylvia, també com en el poema de Salvador Espriu vas voler ser horitzontal, parar-te en el jardí, amistançar-te amb la immensitat, omplir el teu gran buit i omplir-lo d'eternitat. Ajaçar-te a la fi, Sylvia, per poder conversar amb les estrelles que no demanen res, només llueixen perquè és la seua natura fer-ho, com ho era també la teua natura la de lluir i relluir. Oh, Sylvia, quanta bellesa en el dolor, quanta primavera de versos floria en aquesta incapacitat teua de nodrir i nodrir-te. Com havies de poder rebre carícies de les flors de la vida si al llarg de la teua breu existència només t'havien obligat a donar, donar i donar a mans plenes?


SÓC VERTICAL (‘I am Vertical’) 

Però m’estimaria més ser horitzontal. 

No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra 

xuclant minerals i amor matern 

perquè cada març esponerosa brosti, 

ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors 

que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin 

ignorant que aviat m’esfullaré. 

Comparat amb mi, un arbre és immortal 

i una tija en flor no és alta, però és més vistosa, 

i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra. 


Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles, 
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor. 
Em passejo entre ells però cap no se n’adona. 
De vegades penso que quan dormo 
dec assemblar-m’hi a la perfecció 
–els pensaments abaltits. 
Per a mi és més natural, ajaguda. 
Aleshores el cel i jo conversem obertament, 
i seré útil quan definitivament m’ajegui; 
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran 
temps per a mi. 


I AM VERTICAL
But I would rather be horizontal.
I am not a tree with my root in the soil
Sucking up minerals and motherly love
So that each March I may gleam into leaf,
Nor am I the beauty of a garden bed
Attracting my share of Ahs and spectacularly painted,
Unknowing I must soon unpetal.
Compared with me, a tree is immortal
And a flower-head not tall, but more startling,
And I want the one’s longevity and the other’s daring.
Tonight, in the infinitesimal light of the stars,
The trees and flowers have been strewing their cool odors.
I walk among them, but none of them are noticing.
Sometimes I think that when I am sleeping
I must most perfectly resemble them–
Thoughts gone dim.
It is more natural to me, lying down.
Then the sky and I are in open conversation,
And I shall be useful when I lie down finally:
The the trees may touch me for once, and the flowers have time for me.


Un dels poemes de Sylvia Plath que he llegit més vegades és Three Women. El tinc en edició bilingüe anglés-català traduït per Montserrat Abelló en l'antologia de Proa i en una altra edició molt bonica anglés-castellà que, a més, és il·lustrada i és de l'editorial Nórdica, que fa llibres preciosos. El va fer com un radiopoema per a la BBC, un poema a tres veus per a ser locutat. 





Al poema hi parlen tres dones que som totes les dones. Eixes som nosaltres: "I am slow as the world. I am very patient". Ho som, lentes com el món, per molt que ens vulguen fer creure el contrari. Per què no naturalitzem el món en lloc de desnaturalitzar la humanitat? Perquè alguna vegada en la vida totes hem parlat a través d'alguna de les tres veus del poema de Plath o amb totes tres: quan no hem pogut o quan no hem volgut tindre fills, quan hem sigut mares, les que ho hem esdevingut. La natura ens travessa com el fibló voluptuós que ens connecta a tota la resta de cossos i organismes amb què convivim.

Et confesse, Sylvia, que, de vegades, no et volia llegir perquè em feia mal això que deies. Però el cas és que et podia llegir, i et llegia. I el meu dolor destil·lava a través de les teues imatges poderoses, de les teues sonoritats tallants i aspres, de la càrrega simbòlica de les paraules que feies servir, paraules que m'arribaven ancestrals, paraules de la meua història, de la d'elles, de la nostra:


This is a disease I carry home, this is a death.
Again, this is a death. Is it the air.
The particles of destruction I suck up? Am I a pulse
that wanes and wanes, facing the cold angel?
Is this my lover then? This death, this death?
As a child I loved a lichen-bittem name.
Is this the one sin the, this old dead love of death?

It is a world of snow now. I am not at home.

How white these are. Their faces have no features.
They are bald and impossible, like the faces of my children,
those little sick ones that elude my arms.
Other children do not touch me: they are terrible.
They have too many colors, too much life. They are not quiet,
quiet, like the little emptinesses I carry.





Això és una malaltia que duc a casa, és una mort.

De nou, això és una mort. ¿És que és l'aire,

les partícules de destrucció que xuclo? ¿Sóc un batec
que minva i minva, davant l'àngel gèlid?
És doncs aquest el meu amant? Aquesta mort, aquesta mort?
De petita estimava un nom mossegat pel liquen.
¿És doncs aquest únic pecat, aquest vell amor somort per la mort?

És un món de neu ara. Jo no sóc a casa.
Que blancs són aquests llençols. Els rostres no tenen fesomia.
Són calbs i impossibles, com les cares dels meus fills,
aquests petits malalts que eludeixen els meus braços.
Els altres infants no em toquen: són terribles.
Tenen massa colors, massa vida. No s'estan quiets,
quiets, com les petites buidors que jo porto.



Altres vegades, però, et rellegia moltes, moltes, moltes vegades de tant de bé com em feien els teus versos:

What did my fingers do before I held him?
What did my heart do, with its love?
I have never seen a thing so clear.
His lids are like the lilac-flower.
And soft as a moth, his breath.
I shall not let go.
There is no guile or warp in him. May he keep so.




Què feien els meus dits abans de sostenir-lo?

Què feia el meu cor, amb el seu amor?

Mai no he vist res tan clar.

Les seves parpelles són com la flor del lilà
i suau com papallona el seu alè.
No el deixaré anar.
No hi ha astúcia mi falsia en ell. Que sempre sigui així.


Versos de bé, de bona veritat, però sempre amb el punt just i necessari de crueltat i foscor que covem, que amaguem, que contenim i que estrenyem, fins i tot, en els moments més exhuberants de l'amor.

També em llegies, Sylvia, quan jo era una altra dona, una dona indignada per haver de triar, de decidir, de fer-se ama de si mateixa quan altres no ho han de fer mai. Una dona assassinada per la natura, com totes les dones:

I wasn't ready. The white clouds rearing
Aside were dragging me in four directions.
I wasn't ready.
I had no reverence.
I am not ready for anything to happen.
I should have murdered this, that murders me.




No estava a punt. Els núvols blancs arborant-se

de costat m'arrossegaven vers quatre direccions.

No estava a punt.

No tenia cap reverència.

No estic a punt perquè res succeeixi.

Hauria d'haver mort això, que ara em mata.


I encara em lliges ara, Sylvia, en el present. I... en el futur?



How long can I be a wall, keeping the wind off?
How long can I be
gentling the sun with the shade of my hand,
intercepting the blue blots of a cold moon?
The voices of loneliness, the voices of sorrow
lap at my back ineluctably.
How shall it soften them, this little lullaby?

How long can I be a wall around my green property?

How long can my hands
be a bandage to his hurt, and my words
bright birds in the sky, consoling, consoling?
It is a terrible thing
to be so open: it is as if my heart
put on a face and walked into the world.



Quant temps puc ser una paret que pari el vent?

¿Quant temps puc jo

amorosir el sol amb l'ombra de la mà,

interceptar els llamps blaus d'una lluna freda?
Les veus de la solitud, les veus de la tristor
esclaten rere meu, ineluctablement.
Com les apavaigarà, aquesta cançoneta de bressol?

¿Quant temps puc ser una paret al voltant dels meus verds dominis?
¿Quant temps podran les meves mans
ser una bena a la seva ferida, i les meves paraules
alegres ocells en el cel, que consolen, que consolen?
És una cosa terrible
ser tan oberta: és com si el meu cor
es posés un rostre i caminés pel món.

Totes les traduccions són de Montserrat Abelló. Que curiós, que en les seues traduccions puc llegir la Montserrat Abelló poeta. Són diàlegs; traduïr és conversar. Les traduccions de dones fetes per dones, a més, són genealogies de (su)pervivència.


Dibuix de Sylvia Plath


Malgrat tot el dolor que em fas arribar sovint, Sylvia, és la bellesa i la intensitat amb què mires el món allò que que m'atrau a tu com un imant. Un magnetisme que em retorna cap a mi mateixa, més forta que res, més intensa que tot.

Estimada Sylvia, si poguera agafar-te al bracet, com faig amb la meua filla de quatre anys, t'acaronaria els cabells i et donaria conhort. I, corpresa, miraria de fit a fit els teus ulls plens a vessar d'intel·ligència i de vida i et diria a l'orelleta: "Sylvia, vols què et diga un secret? T'estime! Gràcies per haver arribat a la meua vida com un feix de llum. La llum que jo necessitava per poder habitar, també, la meua foscor".




-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Si voleu llegir i escoltar alhora Three women: poema i àudio

Imprescindibles les traduccions de Montserrat Abelló publicades a Proa: Soc vertical.

Les últimes obres traduïdes al català de Sylvia Plath, La campana de vidre i El colós, les trobareu referenciades en aquesta ressenya de Jordi Nopca.

Les traductores de La campana de vidre i El colós, Marta Pera i Núria Busquet, les podeu sentir en aquest programa de Ciutat Maragda.

Els diaris complets en Alba editorial, en castellà (també en ebook). Els diaris havien romàs prohibits per a la seua publicació durant anys: "Esta edición de los Diarios completos de Sylvia Plath incrementa en dos tercios el material de los anteriormente publicados en Estados Unidos en 1982 y en España en 1996. Entre los nuevos pasajes, se cuentan dos cuadernos que su viudo y albacea, Ted Hughes, había prohibido hacer públicos hasta 2013". 

Els dibuixos a Nórdica: Dibujos.


9 d’octubre de 2012

FEMINISME AL MUSEU D'ART REINA SOFIA DE MADRID (1)



No sempre es té l'oportunitat de gaudir d'una experiència com la que ara contaré. De visita al Museo de Arte Reina Sofia, a Madrid, ens vam assabentar que s'hi feia un itinerari dedicat al feminisme, i ens hi vam apuntar. Va ser una experiència ben interessant i, per això, hem decidit de publicar-ne l'apunt.

El vídeo de "L'eixida de la fàbrica", dels germans Lumière, marca l'inici d'un recorregut que ens fa pensar en un moment de canvi social important: som a les acaballes del s. XIX. 


S'ha trencat l'esquema tradicional de la dona reclosa a casa en els papers d'esposa i mare. La dona ha d'eixir a treballar perquè és part del sistema productiu.Tanmateix, les dones, pel fet de ser-ho, continuen sent molt i molt discriminades enfront dels homes quant al salari, condicions i drets en general.
Però no només hi ha això, les sufragistes demanen, també, el sufragi universal, una equiparació legal amb els homes que els costarà no pocs problemes. Seran empresonades, ridiculitzades i tractades com a una cosa rara que s'oposava a l'ordre establert.
En 1876 naix  la Institució Lliure d'Ensenyament ("Institución Libre de Enseñanza"), inspirada en els principis del Krausisme. La laïcitat, la llibertat de càtedra i el foment de la cultura hi seran primordials.   Allà, l'ensenyament de i per les dones, serà tota una innovació social, com podem apreciar en aquesta imatge de la seua publicació, on van col·laborar dones de l'alçada de Maria Montessori, Gabriela Mistral o Emilia Pardo Bazán.
 
Ja en ple segle XX, el dret a un salari digne serà reivindicat amb aquella frase cèlebre de "Volem el pa, però també les roses" ("Bread & Roses").

La societat masclista de l'època, incapaç de pair els canvis social, provarà de refermar el seu poder de maneres ben barroeres. Començarà a definir la dona com "l'ésser dèbil per antonomàsia", amb una patologització de la "histèria" com una malaltia típicament femenina.

Al quadre "La tertúlia al cafè Pombo" (de José Gutiérrez Solana, 1920) veiem una típica tertúlia d'intel·lectuals. Ramon Gómez de la Serna (amo del quadre), hi apareix aixecat tot presidint la reunió. També hi ha Manuel Abril, Tomás Borrás, José Bergamín, José Cabrero, Mauricio Bacarisse, Pedro Emilio Coll, Salvador Bartolozz i el mateix pintor. Destaca la sobrietat dels colors, els rostres hieràtics, la immobilitat. Sembla, talment, que es tracte d'una fotografia pintada.
Al fons del quadre, reflectida en un espill, la imatge d'un matrimoni. La dona no està sola; va acompanyada i no participa de la tertúlia. És el mateix recurs de Velàzquez al quadre de "Las Meninas", on amb l'ajuda d'un espill, ens mostra el que hi ha a l'altra banda del quadre. Just on nosaltres ara no hi podem mirar.
Com a curiositat de l'obra, podem explicar que, a sota, amb l'ajuda dels raigs X, s'hi ha descobert una altra pintura anterior, de tema religiós. Prova que l'autor va reaprofitar un llenç ja usat. Pràctica comuna a l'època, com una manera d'estalviar en materials de pintura. 


Seguidament ens detenim en el quadre "Retrat de Sonia Klamery, comtessa de Pradère", del 1913, obra del pintor Anglada Camarasa. Un quadre que destil·la una sensualitat ben present. Al centre, una dona recolzada, amb un vestit negre estampat de flors que combina perfectament amb el paisatge del quadre. La influència dels vestits dels Ballets Russos de Serguei Diàguilev hi és ben palesa. Es tracta d'una visió del paradís, reforçada per la presència d'alguns elements com una au del paradís a la part superior dreta i altres tocs de colors vermellosos al centre del quadre.
Destaca, per contrast amb la foscor del fons, la pell blanca de la dona, amb alguns tocs de blau, reflex de l'aigua de sota. Els seus llavis vermells, la mirada penetrant, ens fan pensar en una Eva lasciva, sexualment activa, que hipnotitza l'espectador des del primer moment. Podríem, fins i tot, trobar-hi alguna influència de pintors modernistes, com ara Gustav Klimt.

8 de maig de 2012

Mineta

La meua participació a l'Aparaula'm, homenatge de la catosfera a l'Any de la paraula viva per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, consisteix en un poemeta que he fet per apadrinar la paraula

MINETA

|| 1. Llum format per una mena de ble de paper o d'estopa ficat en una rodeta de suro, de cartó, etc., i posat en suspensió dins l'oli d'un vas, per a il·luminar moderadament una cambra de malalt, una imatge religiosa, etc. (val.); cast. mariposa. La vacil·lant pal·lidesa de la flama perenne de la mineta, Adlert Salze 21. (Diccionari Català Valencià Balear)




Dic i desdic
camins d’aigua, vaixell.
Faig i desfaig,
s’ajunta l’oli, suro
jo, record tremolós

com la mineta
qui em farà callar ara?
Llum que pervé.

21 d’abril de 2012

“Aquest conte no s'ha acabat”, a Ca Revolta


Cal revisar els contes tradicionals? Cal passar-los per la rentadora? Cal reescriure’ls? O és millor inventar-ne de nous? O, potser, ara ja toque fer tot això?

Leo Sanchis, Itsasne Gaubeka, Irene Colell, Isabel M. Stolke i Núria Costa són "cinc dones en recerca sobre els contes i un altre món possible". Entre elles, no es coneixien de res fins que es van trobar en el marc d’un taller de documental i juntes van encetar una productiva reflexió sobre com els contes tradicionals ens transmeten rols de gènere concrets i distints per a hòmens i dones.

Projecció del documental "Aquest conte no s'ha acabat", a Ca Revolta
Leo Sanchis va presentar ahir el documental fruit d’aquesta voluntat de “rascar i rascar” per arribar al fons d’allò que, com a noies, els havia arribat molt a dins a través dels contes tradicionals, molts dels quals mostren la dona com un ésser submís, sense voluntat, maligne, astut, beneit, etc. Aquest curt demostra que cal conéixer les arrels del mite que el poder de l’home ha construït sobre la dona per poder capgirar-lo i treballar en un món més lliure i just, en un món de persones.

I aquest documental, fet per les “contistes”, hi fa un paper fonamental de denúncia, de reflexió i d’obertura de camins de creativitat alternatius a aquests relats limitadors tan presents encara en el nostre dia a dia. 

"Dels llocs on presentem el documental ens enduem experiències molt positives,
com la dels hòmens de la presó de Can Brians".
Olga Arisó, del Centre d’informació i recursos per a les dones d’Horta-Guinardó (molt interessants aquesta obra i aquest article), i Dolores Juliano, antropòloga i Creu Sant Jordi l’any 2010 (podeu veure una mostra d’allò que ha escrit, molt recomanable), van glossant un recorregut que resseguim encaterinats, atrets per les delicades imatges i la sensual música que toca una jove flautista d’Hamelin que camina feliç i decidida per una drecera natural que sembla incontaminada de qualsevol constrenyiment o limitació. En aquest camí, trobarem també Myriam Cameros i Nunila López, autores de “La cenicienta que no quería comer perdices”, algunes adolescents que ens parlen de la seua idea de l’amor, un matrimoni amb un fill i una filla petits i altres xiquets i xiquetes que juguen, lligen i es disfressen per deixar volar la imaginació. 

Els contes tradicionals, explica Dolores Juliano, “són mecanismes educatius complexos, orals que, en posar-se per escrit perden la possibilitat d’actualitzar-se o d’introduir-hi els matisos propis i intransferibles de cada contador o contadora”. Possiblement per això, imatges com les que expliquen les adolescents del curt (“les princeses són maques i tendres i el príncep les ha de salvar”) han arribat pràcticament intactes fins als nostres dies i, a més, són explotades i perpetuades pels mitjans de comunicacions i, en ocasió, per institucions i governs de societats que hom suposa avançades i democràtiques. 

Tant per les característiques del gènere com perquè han quedat fixats des de fa més de 150 anys, els contes tradicionals mostren un món dual i maniqueu on allò bo és bonic i allò dolent és lleig. “Les dones hem de ser boniques, casades i, sobretot, amb fills, perquè necessitem prínceps per salvar-nos de la soledat... I ens quedem enganxades d'aquests valors més del que podríem pensar”. Myriam Cameros i Nunila López, tot capgirant el paper de la Cendrellosa (més coneguda com a “Ventafocs”), expliquen com s’ha construït (i es construeix, encara ara) el concepte d'amor romàntic, que perviu i es consolida amb una autèntica allau social d’estereotips molt forts (heterosexuals, occidentals, patriarcals...) i amb una educació emocional de les persones completament fallida.  

A la princesa li fan mal els peus
perquè ha de dur cada dia  les maleïdes sabates de vidre de taló alt!!
Però els contes no deixen de ser una eina per subvertir la realitat social que tenim i que no ens agrada gens. La vulnerabilitat s’hauria d’incorporar com a valor en la nostra societat maltractadora. La cooperació entre persones hauria de possibilitar una autèntica existència de la persona feliç i sola, feliç i acompanyada, però sempre feliç. I, en lloc d’incorporar i sobrecarregar la dona per tal que faça tots els papers de l’auca, hauríem de començar a caminar, els hòmens i les dones, cap a una nova masculinitat integradora on els valors necessaris per a una societat més justa i bona no tingueren etiquetes de pertinença.

I això, com es fa? malauradament, el discurs no és la pràctica. I això és ben palés quan, per exemple, es dissenyen polítiques de protecció de les dones embarassades sense ampliar les polítiques de permissos laborals per maternitat. Però els discursos s’han d’explicar i revelar: s’han  de posar al descobert, com han fet les cinc autores de “Aquest conte no s’ha acabat” i n’hem d’inventar de nous, amb la tècnica del conte col•laboratiu, amb la tècnica de les xarxes socials, amb la creació artística i literària, amb la docència i l’estudi o amb qualsevol altra eina que ens siga profitosa.

Perquè, no hem d’oblidar-ho, entre diverses opcions, de vida les persones poden optar i triar. I els menuts també. Hem de treballar, doncs, en la creació imaginativa de referents diversos per tal “que el segle XXI siga el segle en què la revolució del model de la masculinitat incorpore aspectes positius del model tradicional femení” com diu Dolores Juliano. Hem d’aspirar a una societat de persones. 

Creativitat! Per canviar i millorar la  nostra societat

I és que, per molt activistes i modernes que siguem, la princesa i el príncep encara són ben vius en aquesta societat nostra. Societat en la qual, d’altra banda, els passos enrere pel que fa al paper de la dona estant donant-se amb pressa i constància per part d’alguns que, suposadament, haurien de vetllar per un desenvolupament integral i lliure de les persones.

Hòmens i dones? Persones!
Francesc Gascó i Oreto Doménech