9 d’octubre de 2012

FEMINISME AL MUSEU D'ART REINA SOFIA DE MADRID (1)



No sempre es té l'oportunitat de gaudir d'una experiència com la que ara contaré. De visita al Museo de Arte Reina Sofia, a Madrid, ens vam assabentar que s'hi feia un itinerari dedicat al feminisme, i ens hi vam apuntar. Va ser una experiència ben interessant i, per això, hem decidit de publicar-ne l'apunt.

El vídeo de "L'eixida de la fàbrica", dels germans Lumière, marca l'inici d'un recorregut que ens fa pensar en un moment de canvi social important: som a les acaballes del s. XIX. 


S'ha trencat l'esquema tradicional de la dona reclosa a casa en els papers d'esposa i mare. La dona ha d'eixir a treballar perquè és part del sistema productiu.Tanmateix, les dones, pel fet de ser-ho, continuen sent molt i molt discriminades enfront dels homes quant al salari, condicions i drets en general.
Però no només hi ha això, les sufragistes demanen, també, el sufragi universal, una equiparació legal amb els homes que els costarà no pocs problemes. Seran empresonades, ridiculitzades i tractades com a una cosa rara que s'oposava a l'ordre establert.
En 1876 naix  la Institució Lliure d'Ensenyament ("Institución Libre de Enseñanza"), inspirada en els principis del Krausisme. La laïcitat, la llibertat de càtedra i el foment de la cultura hi seran primordials.   Allà, l'ensenyament de i per les dones, serà tota una innovació social, com podem apreciar en aquesta imatge de la seua publicació, on van col·laborar dones de l'alçada de Maria Montessori, Gabriela Mistral o Emilia Pardo Bazán.
 
Ja en ple segle XX, el dret a un salari digne serà reivindicat amb aquella frase cèlebre de "Volem el pa, però també les roses" ("Bread & Roses").

La societat masclista de l'època, incapaç de pair els canvis social, provarà de refermar el seu poder de maneres ben barroeres. Començarà a definir la dona com "l'ésser dèbil per antonomàsia", amb una patologització de la "histèria" com una malaltia típicament femenina.

Al quadre "La tertúlia al cafè Pombo" (de José Gutiérrez Solana, 1920) veiem una típica tertúlia d'intel·lectuals. Ramon Gómez de la Serna (amo del quadre), hi apareix aixecat tot presidint la reunió. També hi ha Manuel Abril, Tomás Borrás, José Bergamín, José Cabrero, Mauricio Bacarisse, Pedro Emilio Coll, Salvador Bartolozz i el mateix pintor. Destaca la sobrietat dels colors, els rostres hieràtics, la immobilitat. Sembla, talment, que es tracte d'una fotografia pintada.
Al fons del quadre, reflectida en un espill, la imatge d'un matrimoni. La dona no està sola; va acompanyada i no participa de la tertúlia. És el mateix recurs de Velàzquez al quadre de "Las Meninas", on amb l'ajuda d'un espill, ens mostra el que hi ha a l'altra banda del quadre. Just on nosaltres ara no hi podem mirar.
Com a curiositat de l'obra, podem explicar que, a sota, amb l'ajuda dels raigs X, s'hi ha descobert una altra pintura anterior, de tema religiós. Prova que l'autor va reaprofitar un llenç ja usat. Pràctica comuna a l'època, com una manera d'estalviar en materials de pintura. 


Seguidament ens detenim en el quadre "Retrat de Sonia Klamery, comtessa de Pradère", del 1913, obra del pintor Anglada Camarasa. Un quadre que destil·la una sensualitat ben present. Al centre, una dona recolzada, amb un vestit negre estampat de flors que combina perfectament amb el paisatge del quadre. La influència dels vestits dels Ballets Russos de Serguei Diàguilev hi és ben palesa. Es tracta d'una visió del paradís, reforçada per la presència d'alguns elements com una au del paradís a la part superior dreta i altres tocs de colors vermellosos al centre del quadre.
Destaca, per contrast amb la foscor del fons, la pell blanca de la dona, amb alguns tocs de blau, reflex de l'aigua de sota. Els seus llavis vermells, la mirada penetrant, ens fan pensar en una Eva lasciva, sexualment activa, que hipnotitza l'espectador des del primer moment. Podríem, fins i tot, trobar-hi alguna influència de pintors modernistes, com ara Gustav Klimt.