FEMINISME AL MUSEU D'ART REINA SOFIA DE MADRID (1)

No sempre es té l'oportunitat de gaudir d'una experiència com la que ara contaré. De visita al Museo de Arte Reina Sofia, a Madrid, ens vam assabentar que s'hi feia un itinerari dedicat al feminisme, i ens hi vam apuntar. Va ser una experiència ben interessant i, per això, hem decidit de publicar-ne l'apunt.

El vídeo de "L'eixida de la fàbrica", dels germans Lumière, marca l'inici d'un recorregut que ens fa pensar en un moment de canvi social important: som a les acaballes del s. XIX. 

S'ha trencat l'esquema tradicional de la dona reclosa a casa en els papers d'esposa i mare. La dona ha d'eixir a treballar perquè és part del sistema productiu.Tanmateix, les dones, pel fet de ser-ho, continuen sent molt i molt discriminades enfront dels homes quant al salari, condicions i drets en general.

Però no només hi ha això, les sufragistes demanen, també, el sufragi universal, una equiparació legal amb els homes que els costarà no pocs problemes. Seran empresonades, ridiculitzades i tractades com a una cosa rara que s'oposava a l'ordre establert.

En 1876 naix  la Institució Lliure d'Ensenyament ("Institución Libre de Enseñanza"), inspirada en els principis del Krausisme. La laïcitat, la llibertat de càtedra i el foment de la cultura hi seran primordials.   Allà, l'ensenyament de i per les dones, serà tota una innovació social, com podem apreciar en aquesta imatge de la seua publicació, on van col·laborar dones de l'alçada de Maria Montessori, Gabriela Mistral o Emilia Pardo Bazán.
 

Ja en ple segle XX, el dret a un salari digne serà reivindicat amb aquella frase cèlebre de "Volem el pa, però també les roses" ("Bread & Roses").

La societat masclista de l'època, incapaç de pair els canvis social, provarà de refermar el seu poder de maneres ben barroeres. Començarà a definir la dona com "l'ésser dèbil per antonomàsia", amb una patologització de la "histèria" com una malaltia típicament femenina.

Al quadre "La tertúlia al cafè Pombo" (de José Gutiérrez Solana, 1920) veiem una típica tertúlia d'intel·lectuals. Ramon Gómez de la Serna (amo del quadre), hi apareix aixecat tot presidint la reunió. També hi ha Manuel Abril, Tomás Borrás, José Bergamín, José Cabrero, Mauricio Bacarisse, Pedro Emilio Coll, Salvador Bartolozz i el mateix pintor. Destaca la sobrietat dels colors, els rostres hieràtics, la immobilitat. Sembla, talment, que es tracte d'una fotografia pintada.
Al fons del quadre, reflectida en un espill, la imatge d'un matrimoni. La dona no està sola; va acompanyada i no participa de la tertúlia. És el mateix recurs de Velàzquez al quadre de "Las Meninas", on amb l'ajuda d'un espill, ens mostra el que hi ha a l'altra banda del quadre. Just on nosaltres ara no hi podem mirar.
Com a curiositat de l'obra, podem explicar que, a sota, amb l'ajuda dels raigs X, s'hi ha descobert una altra pintura anterior, de tema religiós. Prova que l'autor va reaprofitar un llenç ja usat. Pràctica comuna a l'època, com una manera d'estalviar en materials de pintura. 

Seguidament ens detenim en el quadre "Retrat de Sonia Klamery, comtessa de Pradère", del 1913, obra del pintor Anglada Camarasa. Un quadre que destil·la una sensualitat ben present. Al centre, una dona recolzada, amb un vestit negre estampat de flors que combina perfectament amb el paisatge del quadre. La influència dels vestits dels Ballets Russos de Serguei Diàguilev hi és ben palesa. Es tracta d'una visió del paradís, reforçada per la presència d'alguns elements com una au del paradís a la part superior dreta i altres tocs de colors vermellosos al centre del quadre.

Destaca, per contrast amb la foscor del fons, la pell blanca de la dona, amb alguns tocs de blau, reflex de l'aigua de sota. Els seus llavis vermells, la mirada penetrant, ens fan pensar en una Eva lasciva, sexualment activa, que hipnotitza l'espectador des del primer moment. Podríem, fins i tot, trobar-hi alguna influència de pintors modernistes, com ara Gustav Klimt.

Mineta

La meua participació a l'Aparaula'm, homenatge de la catosfera a l'Any de la paraula viva per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, consisteix en un poemeta que he fet per apadrinar la paraula

MINETA

|| 1. Llum format per una mena de ble de paper o d'estopa ficat en una rodeta de suro, de cartó, etc., i posat en suspensió dins l'oli d'un vas, per a il·luminar moderadament una cambra de malalt, una imatge religiosa, etc. (val.); cast. mariposa. La vacil·lant pal·lidesa de la flama perenne de la mineta, Adlert Salze 21. (Diccionari Català Valencià Balear)

Dic i desdic

camins d’aigua, vaixell.

Faig i desfaig,

s’ajunta l’oli, suro

jo, record tremolós

com la mineta

qui em farà callar ara?

Llum que pervé.

“Aquest conte no s'ha acabat”, a Ca Revolta

Cal revisar els contes tradicionals? Cal passar-los per la rentadora? Cal reescriure’ls? O és millor inventar-ne de nous? O, potser, ara ja toque fer tot això?

Leo Sanchis, Itsasne Gaubeka, Irene Colell, Isabel M. Stolke i Núria Costa són "cinc dones en recerca sobre els contes i un altre món possible". Entre elles, no es coneixien de res fins que es van trobar en el marc d’un taller de documental i juntes van encetar una productiva reflexió sobre com els contes tradicionals ens transmeten rols de gènere concrets i distints per a hòmens i dones.

Projecció del documental "Aquest conte no s'ha acabat", a Ca Revolta

Leo Sanchis va presentar ahir el documental fruit d’aquesta voluntat de “rascar i rascar” per arribar al fons d’allò que, com a noies, els havia arribat molt a dins a través dels contes tradicionals, molts dels quals mostren la dona com un ésser submís, sense voluntat, maligne, astut, beneit, etc. Aquest curt demostra que cal conéixer les arrels del mite que el poder de l’home ha construït sobre la dona per poder capgirar-lo i treballar en un món més lliure i just, en un món de persones.

I aquest documental, fet per les “contistes”, hi fa un paper fonamental de denúncia, de reflexió i d’obertura de camins de creativitat alternatius a aquests relats limitadors tan presents encara en el nostre dia a dia. 

"Dels llocs on presentem el documental ens enduem experiències molt positives,
com la dels hòmens de la presó de Can Brians".

Olga Arisó, del Centre d’informació i recursos per a les dones d’Horta-Guinardó (molt interessants aquesta obra i aquest article), i Dolores Juliano, antropòloga i Creu Sant Jordi l’any 2010 (podeu veure una mostra d’allò que ha escrit, molt recomanable), van glossant un recorregut que resseguim encaterinats, atrets per les delicades imatges i la sensual música que toca una jove flautista d’Hamelin que camina feliç i decidida per una drecera natural que sembla incontaminada de qualsevol constrenyiment o limitació. En aquest camí, trobarem també Myriam Cameros i Nunila López, autores de “La cenicienta que no quería comer perdices”, algunes adolescents que ens parlen de la seua idea de l’amor, un matrimoni amb un fill i una filla petits i altres xiquets i xiquetes que juguen, lligen i es disfressen per deixar volar la imaginació. 

Els contes tradicionals, explica Dolores Juliano, “són mecanismes educatius complexos, orals que, en posar-se per escrit perden la possibilitat d’actualitzar-se o d’introduir-hi els matisos propis i intransferibles de cada contador o contadora”. Possiblement per això, imatges com les que expliquen les adolescents del curt (“les princeses són maques i tendres i el príncep les ha de salvar”) han arribat pràcticament intactes fins als nostres dies i, a més, són explotades i perpetuades pels mitjans de comunicacions i, en ocasió, per institucions i governs de societats que hom suposa avançades i democràtiques. 

Tant per les característiques del gènere com perquè han quedat fixats des de fa més de 150 anys, els contes tradicionals mostren un món dual i maniqueu on allò bo és bonic i allò dolent és lleig. “Les dones hem de ser boniques, casades i, sobretot, amb fills, perquè necessitem prínceps per salvar-nos de la soledat... I ens quedem enganxades d'aquests valors més del que podríem pensar”. Myriam Cameros i Nunila López, tot capgirant el paper de la Cendrellosa (més coneguda com a “Ventafocs”), expliquen com s’ha construït (i es construeix, encara ara) el concepte d'amor romàntic, que perviu i es consolida amb una autèntica allau social d’estereotips molt forts (heterosexuals, occidentals, patriarcals...) i amb una educació emocional de les persones completament fallida.  

A la princesa li fan mal els peus
perquè ha de dur cada dia  les maleïdes sabates de vidre de taló alt!!

Però els contes no deixen de ser una eina per subvertir la realitat social que tenim i que no ens agrada gens. La vulnerabilitat s’hauria d’incorporar com a valor en la nostra societat maltractadora. La cooperació entre persones hauria de possibilitar una autèntica existència de la persona feliç i sola, feliç i acompanyada, però sempre feliç. I, en lloc d’incorporar i sobrecarregar la dona per tal que faça tots els papers de l’auca, hauríem de començar a caminar, els hòmens i les dones, cap a una nova masculinitat integradora on els valors necessaris per a una societat més justa i bona no tingueren etiquetes de pertinença.

I això, com es fa? malauradament, el discurs no és la pràctica. I això és ben palés quan, per exemple, es dissenyen polítiques de protecció de les dones embarassades sense ampliar les polítiques de permissos laborals per maternitat. Però els discursos s’han d’explicar i revelar: s’han  de posar al descobert, com han fet les cinc autores de “Aquest conte no s’ha acabat” i n’hem d’inventar de nous, amb la tècnica del conte col•laboratiu, amb la tècnica de les xarxes socials, amb la creació artística i literària, amb la docència i l’estudi o amb qualsevol altra eina que ens siga profitosa.

Perquè, no hem d’oblidar-ho, entre diverses opcions, de vida les persones poden optar i triar. I els menuts també. Hem de treballar, doncs, en la creació imaginativa de referents diversos per tal “que el segle XXI siga el segle en què la revolució del model de la masculinitat incorpore aspectes positius del model tradicional femení” com diu Dolores Juliano. Hem d’aspirar a una societat de persones. 

Creativitat! Per canviar i millorar la  nostra societat

I és que, per molt activistes i modernes que siguem, la princesa i el príncep encara són ben vius en aquesta societat nostra. Societat en la qual, d’altra banda, els passos enrere pel que fa al paper de la dona estant donant-se amb pressa i constància per part d’alguns que, suposadament, haurien de vetllar per un desenvolupament integral i lliure de les persones.

Hòmens i dones? Persones!

Francesc Gascó i Oreto Doménech

Aloma, la dona que es va perdre carrers avall

Així acaba la novel·la de Mercè Rodoreda, amb una dona que tanca el reixat de casa seua, un reixat que grinyola malgrat la cura que Aloma li ha dedicat, una dona que segueix endavant "com una ombra, dintre de la nit que l'acompanyava".

La lectura d'Aloma ha colpit l'adolescent que vaig ser. Com és que no me la donaren de llegir quan més la necessitava? O tanta de sort, perquè somiadora i enamoradissa de mena com jo era, potser m'hauria fet més mal que bé... Ara, però, l'he llegida amb ulls d'adulta i m'hi he reconegut en la genealogia heretada en la qual pervisc i la qual perllongue, la de la família de la dona.

Aloma... “És un nom bonic i la primera cosa que una noia necessita és un nom bonic. Si em voleu fer content, digueu-li aquest nom”. Aloma no representa mai allò que és, sinó que és com una ombra, l’altra cosa, una poca cosa, de poca veritat. Aloma sempre és alguna altra cosa diferent. Allò que és Aloma li ve imposat, mai li ve donat; per poder “rebre” cal “donar” i “prendre”. A Aloma la vida li imposa fins i tot el nom.

Aloma és la noieta postissa, perquè la mort del seu germà a qui adorava ―“Enyorava aquell noi ple de vida que amagava el descoratjament com si fos un mal lleig i que, com ella, passava d’un extrem a l’altre: de l’alegria més esbojarrada a la tristesa més negra”— provoca que perda la infantesa. Ella, criatura encara, sent com un infant i s’enyora d’uns moments que percebem llunyans en la història però que, en termes racionals, deuen ser bastant propers en el temps, com passa en la vida, quan mirem enrere a través del tel del record i tot es percep diluït. El retrat de l’adolescència, magistralment elaborat, perquè tot ens arriba com una mutació forassenyada i dolorosa, és en extrem cruel: l’Aloma “xiqueta” penja del fil d’uns hòmens morts: el tiet, que li imposa un nom de “dona bona”; el pare, que l’estima molt però no la té en compte al testament i el germà, que se suïcida. I lligada a aquests morts, tanmateix, s’enyora de manera salvatge d’aquella infantesa feliç que havia de ser brevíssima, perquè a penes li la deixen viure. En la imposada transició brutal de xiqueta a adolescent, l’abisme de la mort la crida potent i ella cova la petita por, menuda com ella mateixa. Però l’allotja junt amb els ínfims records d’amor i alegria: “Va pensar en quan era petita i sortia al carrer a mirar els reguerons que hi deixaven les pluges i les sargantanes que hi prenien el sol. «La vida pot canviar ―va dir-se―, i qui sap si tindré sort». Serà això que la salva?

“S’hauria quedat allí molta estona si hagués tingut algú al costat que li hagués besat la cara, les mans, el dit que s’havia tallat feia dies i que encara li feia mal”.

Aloma, lligada a la mort pels hòmens, es lliga a la vida a través d’ells. Però aquesta fràgil criatura que pateix entre dues cordes tibants que l’estiren cap a direccions oposades no és ella, sinó l’ombra d’ella mateixa que no sap qui és. Qui sóc? Què sóc?

Dani, el nebot, li fa fer de mare postissa, una mare que és xiqueta, que juga amb ell a pirateries, una mare responsable, que el renta i l’ensabona amb aigua tèbia que fa de bon tocar, una mare amatent, que el vetlla en la malaltia i el troba a faltar en les absències. L’únic que li donava amor en aquella casa desapareix, com va desaparèixer aquell altre Daniel, deixant Aloma en una mena de llimbs emocional. Aloma no és la mare de la criatura i, per això, queda perplexa i desubicada quan el petit ja no resisteix més la malaltia. No se li permet ni tan sols plorar-lo com a mare: “No podia plorar; era com si la pena li hagués assecat les llàgrimes”.

Aloma és també la falsa casada. La transposició del desig de ser estimada troba en Robert la persona amb qui fer-lo realitat. I la “realitat” passa pel matrimoni, cosa que no podia ser d’una altra manera, encara que Aloma està envoltada de matrimonis infeliços i això li fa por: “L’amor em fa fàstic”. És igual: aquest matrimoni no ho serà mai. Tot ha passat sense solució de continuïtat: del fals festeig la nit de Sant Joan, provocat per l’atzar quan Joan desapareix amb uns amics i queden ella i Robert tots sols, a l’aparença de matrimoni que viu sota el mateix sostre, que comparteix café i es desvetlla pel fals fill, en Dani. Tot allò que desitjava Aloma s’esdevindrà en la seua imaginació i, després, en la seua vida:

“Estimat, molt estimat:

d’ençà que el nen va al col·legi em trobo més sola. Abans era valenta, però ha passat molt de temps, i qualsevol cosa m’espanta. T’enyoro. Quan vam casar-nos no podia imaginar que aquesta soledat seria tan amarga; no vaig voler escoltar els consells que em donaven i no me’n penedeixo. Alguna vegada penso: “Qui tenia raó?” Perquè no et veig mai, i visc sense cap mena de companyia, et voldria demanar que deixessis d’anar pel mar. A la nit tot em fa por. El teu fill ja sembla un homenet. Amb els diners que vas enviar li he comprat un vestit de mariner. Li agrada molt posar-se’l. Si veiessis el goig que fa... Però amb prou feines el coneixes i ell no et coneix a tu. [...]

Com que tot el que t’escric és mentida, fes el que et sembli i no tornis. Vés-te’n ben lluny.

Aloma”.

«“Aloma”, va dir sense adonar-se’n. Va pensar: “Sóc jo. Era una noia... Només té importància el fill, sempre ha estat així: neixen i ho esborren tot. Jo ja no sóc ningú. serà valent i serà un home. El veuré crèixer i jo quedaré enrera, apagada... 

I quan em moriré seré vella i ell ja tindrà fills.”»

Aquest dolor la fa créixer: Robert la deixa prenyada d’un fill i ella pren consciència de persona. La maternitat, però, és viscuda com una càrrega. Una càrrega que ella, ja feta persona, ja feta dona, decideix de dur endavant després de travessar aquest dolorós viatge de creixement sense esperar-lo, sense voler-lo, desitjant tota una altra cosa. Un viatge d’un ésser bondadós que, perquè ho és, no s’explica com es pot fer mal a algú altre:

“«És com si s’hagués trobat a les mans una noia amb moltes ganes d’estimar i sense saber què és estimar». Ella, en el seu lloc, coneixent com devia conèixer la vida, l’hauria respectada. Encara que li hagués costat”.

Aloma, una criatureta fràgil atrapada entre dues lligasses que l’estiren en direccions oposades. Un extrem de la corda la tesen hòmens morts —el pare, Daniel i Dani—, hòmens que representen, paradoxalment, records d’infantesa, d’alegria i d’amor. L’altre extrem de la corda, tibada per hòmens vius —Joan, Robert, el fill nonat...— és de dolor i patiment, de falsedat i d'ombres, de solitud i nit. La vida i la mort. La mort en la vida. La vida és això. Sempre els hòmens.

La lectura d'Aloma des d'una mirada de gènere s'ha de fer, des del meu punt de vista, d'una manera testimonial. Mercè Rodoreda retrata l’adolescència femenina, constrenyida per unes limitacions de gènere de les quals l’escriptora era ben conscient. I, encara que no les considerava un impediment per ser persona, això era com un destí inapel·lable que la dona devia assumir:

“D. O.:A les seves novel·les les figures centrals són sempre dones. Això respon a un plantejament feminista? 

M. R.: No. Jo crec que el feminisme és com un xarampió. A l'època de les sufragistes tenia un sentit, però a l'època actual, que tothom fa el que vol, trobo que no té sentit el feminisme. 

C. A.:Quan vas começar a escriure, el fet de que fossis una dona no et va crear cap mena de problemes?  

M. R.: Al contrari. Sempre he considerat que una dona té més avantatges que un home: et consideren més, fas més gràcia, tens més portes obertes... Em fa l'efecte que si una dona és intel·ligent, és important, no hi ha res a fer. A més, el paper de la dona que, en definitiva, és la mare de l'home, sí que és important en el món, molt més important que el de l'home. 

D. O.:Però a les seves novel·les, la dona sempre està sotmesa al desig de l'home... 

M. R.: Sí. Però això és una cosa fatal. És així i no s'hi pot anar en contra. És com el fet que sempre serà la dona la que tindrà els fills. No hi ha res a fer, és la cosa natural. 

D. O.: De tota manera, en els seus personatges femenins, la diguem-ne passió amorosa sempre és com una llosa que els cau al damunt, un aclaparament; mai no és viscuda com una exaltació, sino com una desgràcia, viscuda amb resignació i amb sofriment. 

M. R.: Una dona enamorada se sotmet automàticament a l'home”.

[Llegiu l’entrevistacompleta ací]

La càrrega de la maternitat per a la dona tanmateix, amera moltes de les ficcions rodoredianes. La rebel·lia, la subversió, però, consisteix, per a ella, a tirar endavant, amb patiment, en solitud... sempre.

Què devia ser d’Aloma en perdre’s "com una ombra, dintre de la nit que l'acompanyava"? Devia esglaiar-se amb cada fressa del fullam, amb cada crit de mussol o enrenou de rata. I tremolant, potser, avançava a poc a poc. Però ella endavant. Endavant, sempre.

Dona

Quan un dia Simone de Beauvoir es va preguntar "jo què sóc?" i va respondre's "dona", va escriure les més de vuit-centes pàgines de què es compon El segon sexe, una obra fonamental. Ella mai s'havia sentit "com una dona". Però era una dona. I en aquesta assumpció del que era va emprendre un camí de presa de consciència que la va fer dur el pal de la bandera en moments cabdals per a la reivindicació del paper de la dona en la societat del segle XX.

La reflexió, l'autodiàleg, la pregunta valenta a una mateixa o a un mateix és el primer pas per parlar sense embuts. Moltes dones ho han fet, des de l'assumpció de la seua condició de dones. I ens han deixat testimoni d'una època, d'unes vivències, d'una visió pròpia. Des del lloc de la dona, o des del lloc d'allò que no és la dona. En definitiva, des del lloc més complex i movedís, des del lloc de la persona.

Tractarem de mantenir el caliu d'aquest blog regularment. Que el rellotge violeta no s'ature. Que encara cal, la vindicació feminista. Que cal posar de moda la paraula FEMINISME. Que cal que ens la pengem com una medalla, ben lluenta i visible. L'hem de posar a la llista de les virtuts. L'hem d'afegir al nostre currículum de dignitat. Fer-ne bandera o mocador, però de vestir. Reivindicar-la, polir-la, fer-la ben neta i posar-la al prestatge de les coses estimades, perquè tothom la mire amb orgull.

La poetessa Anna Akhmàtova (1889-1966) escriu:

EPIGRAMA 

Podria Beatriu crear com Dante
o cantar Laura la febre d’amor?He ensenyat a una dona a fer servir la veu.I ara, com puc fer-la callar?

     (Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)


Anna Akhmàtova pintada per Nathan Alman, el 1914.