21 d’abril de 2012

“Aquest conte no s'ha acabat”, a Ca Revolta


Cal revisar els contes tradicionals? Cal passar-los per la rentadora? Cal reescriure’ls? O és millor inventar-ne de nous? O, potser, ara ja toque fer tot això?

Leo Sanchis, Itsasne Gaubeka, Irene Colell, Isabel M. Stolke i Núria Costa són "cinc dones en recerca sobre els contes i un altre món possible". Entre elles, no es coneixien de res fins que es van trobar en el marc d’un taller de documental i juntes van encetar una productiva reflexió sobre com els contes tradicionals ens transmeten rols de gènere concrets i distints per a hòmens i dones.

Projecció del documental "Aquest conte no s'ha acabat", a Ca Revolta
Leo Sanchis va presentar ahir el documental fruit d’aquesta voluntat de “rascar i rascar” per arribar al fons d’allò que, com a noies, els havia arribat molt a dins a través dels contes tradicionals, molts dels quals mostren la dona com un ésser submís, sense voluntat, maligne, astut, beneit, etc. Aquest curt demostra que cal conéixer les arrels del mite que el poder de l’home ha construït sobre la dona per poder capgirar-lo i treballar en un món més lliure i just, en un món de persones.

I aquest documental, fet per les “contistes”, hi fa un paper fonamental de denúncia, de reflexió i d’obertura de camins de creativitat alternatius a aquests relats limitadors tan presents encara en el nostre dia a dia. 

"Dels llocs on presentem el documental ens enduem experiències molt positives,
com la dels hòmens de la presó de Can Brians".
Olga Arisó, del Centre d’informació i recursos per a les dones d’Horta-Guinardó (molt interessants aquesta obra i aquest article), i Dolores Juliano, antropòloga i Creu Sant Jordi l’any 2010 (podeu veure una mostra d’allò que ha escrit, molt recomanable), van glossant un recorregut que resseguim encaterinats, atrets per les delicades imatges i la sensual música que toca una jove flautista d’Hamelin que camina feliç i decidida per una drecera natural que sembla incontaminada de qualsevol constrenyiment o limitació. En aquest camí, trobarem també Myriam Cameros i Nunila López, autores de “La cenicienta que no quería comer perdices”, algunes adolescents que ens parlen de la seua idea de l’amor, un matrimoni amb un fill i una filla petits i altres xiquets i xiquetes que juguen, lligen i es disfressen per deixar volar la imaginació. 

Els contes tradicionals, explica Dolores Juliano, “són mecanismes educatius complexos, orals que, en posar-se per escrit perden la possibilitat d’actualitzar-se o d’introduir-hi els matisos propis i intransferibles de cada contador o contadora”. Possiblement per això, imatges com les que expliquen les adolescents del curt (“les princeses són maques i tendres i el príncep les ha de salvar”) han arribat pràcticament intactes fins als nostres dies i, a més, són explotades i perpetuades pels mitjans de comunicacions i, en ocasió, per institucions i governs de societats que hom suposa avançades i democràtiques. 

Tant per les característiques del gènere com perquè han quedat fixats des de fa més de 150 anys, els contes tradicionals mostren un món dual i maniqueu on allò bo és bonic i allò dolent és lleig. “Les dones hem de ser boniques, casades i, sobretot, amb fills, perquè necessitem prínceps per salvar-nos de la soledat... I ens quedem enganxades d'aquests valors més del que podríem pensar”. Myriam Cameros i Nunila López, tot capgirant el paper de la Cendrellosa (més coneguda com a “Ventafocs”), expliquen com s’ha construït (i es construeix, encara ara) el concepte d'amor romàntic, que perviu i es consolida amb una autèntica allau social d’estereotips molt forts (heterosexuals, occidentals, patriarcals...) i amb una educació emocional de les persones completament fallida.  

A la princesa li fan mal els peus
perquè ha de dur cada dia  les maleïdes sabates de vidre de taló alt!!
Però els contes no deixen de ser una eina per subvertir la realitat social que tenim i que no ens agrada gens. La vulnerabilitat s’hauria d’incorporar com a valor en la nostra societat maltractadora. La cooperació entre persones hauria de possibilitar una autèntica existència de la persona feliç i sola, feliç i acompanyada, però sempre feliç. I, en lloc d’incorporar i sobrecarregar la dona per tal que faça tots els papers de l’auca, hauríem de començar a caminar, els hòmens i les dones, cap a una nova masculinitat integradora on els valors necessaris per a una societat més justa i bona no tingueren etiquetes de pertinença.

I això, com es fa? malauradament, el discurs no és la pràctica. I això és ben palés quan, per exemple, es dissenyen polítiques de protecció de les dones embarassades sense ampliar les polítiques de permissos laborals per maternitat. Però els discursos s’han d’explicar i revelar: s’han  de posar al descobert, com han fet les cinc autores de “Aquest conte no s’ha acabat” i n’hem d’inventar de nous, amb la tècnica del conte col•laboratiu, amb la tècnica de les xarxes socials, amb la creació artística i literària, amb la docència i l’estudi o amb qualsevol altra eina que ens siga profitosa.

Perquè, no hem d’oblidar-ho, entre diverses opcions, de vida les persones poden optar i triar. I els menuts també. Hem de treballar, doncs, en la creació imaginativa de referents diversos per tal “que el segle XXI siga el segle en què la revolució del model de la masculinitat incorpore aspectes positius del model tradicional femení” com diu Dolores Juliano. Hem d’aspirar a una societat de persones. 

Creativitat! Per canviar i millorar la  nostra societat

I és que, per molt activistes i modernes que siguem, la princesa i el príncep encara són ben vius en aquesta societat nostra. Societat en la qual, d’altra banda, els passos enrere pel que fa al paper de la dona estant donant-se amb pressa i constància per part d’alguns que, suposadament, haurien de vetllar per un desenvolupament integral i lliure de les persones.

Hòmens i dones? Persones!
Francesc Gascó i Oreto Doménech