Aquesta sèrie d'apunts que publicaré al llarg de mes de març són part d'un treball d'investigació elaborat en el context del Màster en Estudis de la diferència sexual que ofereix el grup de recerca Duoda de la Universitat de Barcelona. L'he cursat a distància els anys 2020 al 2022. L'assignatura per a la qual vaig escriure'l es titula El dia que vaig estrenar el vestit verd. La poesia femenina del segle XX, de la professora Dra. Nieves Muriel de la Universitat de Granada. Totes les fotografies són meues.
Planetes, pous, ventres, gènesis i maneres d’iniciar mons.
Una lectura de la poesia de Maria Josep Escrivà.
 |
| Un món, Ángeles Santos, 1929 (detall) |
1. Un món que parla en llengua veritable. La poesia de Maria Josep Escrivà
Quan vaig contemplar per primera vegada Un món d’Ángeles Santos vaig quedar-ne fascinada. Sense buscar cap sentit al quadre el contemplava arrestada pels àngels que del foc del sol encenen les estrelles fugaces. Em fixava en els cantons que, impossibles, no precipitaven al buit ni l'ermita ni el camp llaurat. L'escala per poder arribar a la lluna em va resultar familiar, doncs en aquell temps jo començava a pujar una llarga escala i anhelava i temia ensems un inici, un principi, un nou caminar.
De les dones que toquen instruments amb les seues criatures-petites-dones quasi adormides o gairebé mortes, situades convenientment fora del món i, amb els ulls tancats, alienes a ell mentre senten un altre món amb el cos, amb la pell… no vaig trobar entesa llavors sinó molts anys després d'haver contemplat el quadre.
-Francesc, fes-me una foto amb el quadre, vaig demanar-li.
Però no hi vaig posar sinó que m'hi vaig mostrar, ara ho veig, sense jo saber que allò era, i ho va ser, un autoretrat.
“Ofrecerse a la vista también es un acto de desnudez ante lo otro pero no es la desnudez que te deja desnuda de palabras, sino la que te desnuda de lo que no quieres y te abre a otra palabra de ti”. Laura Mercader, (2020). Autorretratos del “doble sí”. Manifiestos visuales de la subjetividad materna libre (1885-1945).
 |
| Podeu veure el quadre al Museu Reina Sofía de Madrid |
De veritat, jo això ja ho sabia. Que m’havia autorretratat, perquè la foto mostrava alguna cosa que volia dir sobre mi, però no sabia què era i, per descomptat, ni tan sols no sabia com dir-la-hi. I és que, així com passa també amb la poesia, l'art i la música també ens alienen, ens trauen del món per tornar-nos-hi… però, com el riu diferent en què cada vegada ens banyem, ja som unes altres. Transformades.
Tanmateix, l'especial llenguatge del poema, tan proper a l'art i a la música, no és sinó al temps de tenir-lo al nostre costat algun temps per fer-nos companyia que, potser, ens regalarà alguna cosa.
“La poesía humildemente no se planteó a sí misma, no se estableció a sí misma, no comenzó diciendo que todos los hombres naturalmente necesitan de ella. Y es una y es distinta para cada uno. Su unidad es tan elástica, tan coherente que puede plegarse, ensancharse y casi desaparecer; desciende hasta su carne y su sangre, hasta su sueño” María Zambrano, (1939, 1996): Filosofía y poesía, Fondo de Cultura Económica, México y Madrid.
Maria Josep Escrivà diu la veritat en llengua de poema, que és la llengua que ella parla. I ho fa en un diàleg a tres que flueix a través dels seus versos i més enllà: com a expressió, com a mediació i com a recreació.
Com a expressió, perquè no pot ser sinó una decisió conscient en el context d'Espanya com a Estat al segle XX-XXI escollir com a llengua literària una llengua que no és la castellana. Maria Josep Escrivà diu la seua poesia en la seua llengua materna, el català, la varietat que amb particular orgull i complexa vivència anomenem, ací, valencià. Escollir la llengua materna significa, en aquest context, escollir una llengua que, de vegades, és fonamental i prescindible alhora per motius aliens a ella mateixa i al simbòlic-desig de la mare. Presentar-s'hi en llengua de poeta, sens dubte, genera simbòlic de casa-mare-món per a moltes persones que compartim idèntiques paraules en relació de la nostra llengua materna.
La llengua materna, a més, és també protagonista en l’obra de Maria Josep Escrivà des d'una mediació especial amb la poeta basca Miren Agur Meabe. Mediació a tres, de nou número primordial en la genealogia de les dones, ja que a través de la versió en castellà traduïda per l’autora basca dels poemes escrits i publicats en euskera, Maria Josep Escrivà ens els ofereix en català a la plaqueta El codi de la pell. Aquesta plaqueta delicadíssima conté poemes elegits amb cura, entre dues, fetes de tres llengües que circulen i canvien, amb el criteri de l'autoritat femenina de les qui són capaces de llegir aquest codi sensible.
Els poemes de Miren Agur Meabe, també diuen sempre la veritat i la relació, siga en la llengua que es vulga:
Traducció és mediació, però gosaria afirmar que, en el cas de les persones que hem après la llengua castellana a una edat molt primerenca, traducció pot ser, d'alguna manera, també recreació. Quan una poeta es recrea en una traducció es posa de manifest el regal de viure en un context on diferents i diverses llengües es troben properes en el temps i la distància. Quan les aprenem -quan les aprenem amb amor- se'ns concedeix l'accés privilegiat a altres mons, diferents dels propis i alhora acollits amb el cos i l'emoció. Recrear, en el sentit de recordar, el moment en el qual les gaudíem des de xicotetes no és fàcil en el cas nostre i ara parle com a valenciana. Vaig tornar a aquell estat de descobriment i plaer en traduir al castellà alguns del poemes de Maria Josep Escrivà per a la meua professora que és andalusa.
Recrear, crear de nou el món i oferir-lo a altres, s’esdevé també quan una poeta participa en altres obres o en obres d’altres i se serveix de diferents llenguatges i maneres per fer-ho: narrativa musicada, contes il·lustrats, contes en antologies i volums tematitzats, contes poètics il·lustrats, edicions d'art i poesia… Ella, a més, amb una especial sensibilitat, es dedica a imaginar, escriure i crear obres de literatura per les nostres criatures. Perquè també ha escrit literatura infantil i l'adjectiu, lluny d'empetitir aquestes obres com alguns han considerat tristament, dóna cèdula d'habitabilitat a la literatura. La casa natal és la mare, però la construcció de la casa on la mare és present s’esdevé cada vegada que es mobilitza el nostre desig per a altres, especialment per a les xiquetes i els xiquets i, en general, per a totes i tots. Perquè els infants encara són “altres” i sovint els mantenim “aliens” com les adormides del quadre d’Ángeles Santos. Jo estic cansada de veure-ho, això. Vosaltres, no?
Algunes coses més de Maria Josep Escrivà les trobareu al seu blog Passa la vida i a la pàgina web de la AELC -Associació d’escriptors en llengua catalana-. (CONTINUARÀ)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada