26 de març del 2012

Aloma, la dona que es va perdre carrers avall

Així acaba la novel·la de Mercè Rodoreda, amb una dona que tanca el reixat de casa seua, un reixat que grinyola malgrat la cura que Aloma li ha dedicat, una dona que segueix endavant "com una ombra, dintre de la nit que l'acompanyava".

La lectura d'Aloma ha colpit l'adolescent que vaig ser. Com és que no me la donaren de llegir quan més la necessitava? O tanta de sort, perquè somiadora i enamoradissa de mena com jo era, potser m'hauria fet més mal que bé... Ara, però, l'he llegida amb ulls d'adulta i m'hi he reconegut en la genealogia heretada en la qual pervisc i la qual perllongue, la de la família de la dona.


Aloma... “És un nom bonic i la primera cosa que una noia necessita és un nom bonic. Si em voleu fer content, digueu-li aquest nom”. Aloma no representa mai allò que és, sinó que és com una ombra, l’altra cosa, una poca cosa, de poca veritat. Aloma sempre és alguna altra cosa diferent. Allò que és Aloma li ve imposat, mai li ve donat; per poder “rebre” cal “donar” i “prendre”. A Aloma la vida li imposa fins i tot el nom.

Aloma és la noieta postissa, perquè la mort del seu germà a qui adorava ―“Enyorava aquell noi ple de vida que amagava el descoratjament com si fos un mal lleig i que, com ella, passava d’un extrem a l’altre: de l’alegria més esbojarrada a la tristesa més negra”— provoca que perda la infantesa. Ella, criatura encara, sent com un infant i s’enyora d’uns moments que percebem llunyans en la història però que, en termes racionals, deuen ser bastant propers en el temps, com passa en la vida, quan mirem enrere a través del tel del record i tot es percep diluït. El retrat de l’adolescència, magistralment elaborat, perquè tot ens arriba com una mutació forassenyada i dolorosa, és en extrem cruel: l’Aloma “xiqueta” penja del fil d’uns hòmens morts: el tiet, que li imposa un nom de “dona bona”; el pare, que l’estima molt però no la té en compte al testament i el germà, que se suïcida. I lligada a aquests morts, tanmateix, s’enyora de manera salvatge d’aquella infantesa feliç que havia de ser brevíssima, perquè a penes li la deixen viure. En la imposada transició brutal de xiqueta a adolescent, l’abisme de la mort la crida potent i ella cova la petita por, menuda com ella mateixa. Però l’allotja junt amb els ínfims records d’amor i alegria: “Va pensar en quan era petita i sortia al carrer a mirar els reguerons que hi deixaven les pluges i les sargantanes que hi prenien el sol. «La vida pot canviar ―va dir-se―, i qui sap si tindré sort». Serà això que la salva?

“S’hauria quedat allí molta estona si hagués tingut algú al costat que li hagués besat la cara, les mans, el dit que s’havia tallat feia dies i que encara li feia mal”.

Aloma, lligada a la mort pels hòmens, es lliga a la vida a través d’ells. Però aquesta fràgil criatura que pateix entre dues cordes tibants que l’estiren cap a direccions oposades no és ella, sinó l’ombra d’ella mateixa que no sap qui és. Qui sóc? Què sóc?

Dani, el nebot, li fa fer de mare postissa, una mare que és xiqueta, que juga amb ell a pirateries, una mare responsable, que el renta i l’ensabona amb aigua tèbia que fa de bon tocar, una mare amatent, que el vetlla en la malaltia i el troba a faltar en les absències. L’únic que li donava amor en aquella casa desapareix, com va desaparèixer aquell altre Daniel, deixant Aloma en una mena de llimbs emocional. Aloma no és la mare de la criatura i, per això, queda perplexa i desubicada quan el petit ja no resisteix més la malaltia. No se li permet ni tan sols plorar-lo com a mare: “No podia plorar; era com si la pena li hagués assecat les llàgrimes”.

Aloma és també la falsa casada. La transposició del desig de ser estimada troba en Robert la persona amb qui fer-lo realitat. I la “realitat” passa pel matrimoni, cosa que no podia ser d’una altra manera, encara que Aloma està envoltada de matrimonis infeliços i això li fa por: “L’amor em fa fàstic”. És igual: aquest matrimoni no ho serà mai. Tot ha passat sense solució de continuïtat: del fals festeig la nit de Sant Joan, provocat per l’atzar quan Joan desapareix amb uns amics i queden ella i Robert tots sols, a l’aparença de matrimoni que viu sota el mateix sostre, que comparteix café i es desvetlla pel fals fill, en Dani. Tot allò que desitjava Aloma s’esdevindrà en la seua imaginació i, després, en la seua vida:

“Estimat, molt estimat:
d’ençà que el nen va al col·legi em trobo més sola. Abans era valenta, però ha passat molt de temps, i qualsevol cosa m’espanta. T’enyoro. Quan vam casar-nos no podia imaginar que aquesta soledat seria tan amarga; no vaig voler escoltar els consells que em donaven i no me’n penedeixo. Alguna vegada penso: “Qui tenia raó?” Perquè no et veig mai, i visc sense cap mena de companyia, et voldria demanar que deixessis d’anar pel mar. A la nit tot em fa por. El teu fill ja sembla un homenet. Amb els diners que vas enviar li he comprat un vestit de mariner. Li agrada molt posar-se’l. Si veiessis el goig que fa... Però amb prou feines el coneixes i ell no et coneix a tu. [...]
Com que tot el que t’escric és mentida, fes el que et sembli i no tornis. Vés-te’n ben lluny.
Aloma”.

«“Aloma”, va dir sense adonar-se’n. Va pensar: “Sóc jo. Era una noia... Només té importància el fill, sempre ha estat així: neixen i ho esborren tot. Jo ja no sóc ningú. serà valent i serà un home. El veuré crèixer i jo quedaré enrera, apagada... 
I quan em moriré seré vella i ell ja tindrà fills.”»

Aquest dolor la fa créixer: Robert la deixa prenyada d’un fill i ella pren consciència de persona. La maternitat, però, és viscuda com una càrrega. Una càrrega que ella, ja feta persona, ja feta dona, decideix de dur endavant després de travessar aquest dolorós viatge de creixement sense esperar-lo, sense voler-lo, desitjant tota una altra cosa. Un viatge d’un ésser bondadós que, perquè ho és, no s’explica com es pot fer mal a algú altre:

“«És com si s’hagués trobat a les mans una noia amb moltes ganes d’estimar i sense saber què és estimar». Ella, en el seu lloc, coneixent com devia conèixer la vida, l’hauria respectada. Encara que li hagués costat”.

Aloma, una criatureta fràgil atrapada entre dues lligasses que l’estiren en direccions oposades. Un extrem de la corda la tesen hòmens morts —el pare, Daniel i Dani—, hòmens que representen, paradoxalment, records d’infantesa, d’alegria i d’amor. L’altre extrem de la corda, tibada per hòmens vius —Joan, Robert, el fill nonat...— és de dolor i patiment, de falsedat i d'ombres, de solitud i nit. La vida i la mort. La mort en la vida. La vida és això. Sempre els hòmens.

La lectura d'Aloma des d'una mirada de gènere s'ha de fer, des del meu punt de vista, d'una manera testimonial. Mercè Rodoreda retrata l’adolescència femenina, constrenyida per unes limitacions de gènere de les quals l’escriptora era ben conscient. I, encara que no les considerava un impediment per ser persona, això era com un destí inapel·lable que la dona devia assumir:

“D. O.:A les seves novel·les les figures centrals són sempre dones. Això respon a un plantejament feminista? 
M. R.: No. Jo crec que el feminisme és com un xarampió. A l'època de les sufragistes tenia un sentit, però a l'època actual, que tothom fa el que vol, trobo que no té sentit el feminisme. 
C. A.:Quan vas começar a escriure, el fet de que fossis una dona no et va crear cap mena de problemes?  
M. R.: Al contrari. Sempre he considerat que una dona té més avantatges que un home: et consideren més, fas més gràcia, tens més portes obertes... Em fa l'efecte que si una dona és intel·ligent, és important, no hi ha res a fer. A més, el paper de la dona que, en definitiva, és la mare de l'home, sí que és important en el món, molt més important que el de l'home. 
D. O.:Però a les seves novel·les, la dona sempre està sotmesa al desig de l'home... 
M. R.: Sí. Però això és una cosa fatal. És així i no s'hi pot anar en contra. És com el fet que sempre serà la dona la que tindrà els fills. No hi ha res a fer, és la cosa natural. 
D. O.: De tota manera, en els seus personatges femenins, la diguem-ne passió amorosa sempre és com una llosa que els cau al damunt, un aclaparament; mai no és viscuda com una exaltació, sino com una desgràcia, viscuda amb resignació i amb sofriment. 
M. R.: Una dona enamorada se sotmet automàticament a l'home”.


La càrrega de la maternitat per a la dona tanmateix, amera moltes de les ficcions rodoredianes. La rebel·lia, la subversió, però, consisteix, per a ella, a tirar endavant, amb patiment, en solitud... sempre.

Què devia ser d’Aloma en perdre’s "com una ombra, dintre de la nit que l'acompanyava"? Devia esglaiar-se amb cada fressa del fullam, amb cada crit de mussol o enrenou de rata. I tremolant, potser, avançava a poc a poc. Però ella endavant. Endavant, sempre.

7 de març del 2012

Dona

Quan un dia Simone de Beauvoir es va preguntar "jo què sóc?" i va respondre's "dona", va escriure les més de vuit-centes pàgines de què es compon El segon sexe, una obra fonamental. Ella mai s'havia sentit "com una dona". Però era una dona. I en aquesta assumpció del que era va emprendre un camí de presa de consciència que la va fer dur el pal de la bandera en moments cabdals per a la reivindicació del paper de la dona en la societat del segle XX.

La reflexió, l'autodiàleg, la pregunta valenta a una mateixa o a un mateix és el primer pas per parlar sense embuts. Moltes dones ho han fet, des de l'assumpció de la seua condició de dones. I ens han deixat testimoni d'una època, d'unes vivències, d'una visió pròpia. Des del lloc de la dona, o des del lloc d'allò que no és la dona. En definitiva, des del lloc més complex i movedís, des del lloc de la persona.

Tractarem de mantenir el caliu d'aquest blog regularment. Que el rellotge violeta no s'ature. Que encara cal, la vindicació feminista. Que cal posar de moda la paraula FEMINISME. Que cal que ens la pengem com una medalla, ben lluenta i visible. L'hem de posar a la llista de les virtuts. L'hem d'afegir al nostre currículum de dignitat. Fer-ne bandera o mocador, però de vestir. Reivindicar-la, polir-la, fer-la ben neta i posar-la al prestatge de les coses estimades, perquè tothom la mire amb orgull.


La poetessa Anna Akhmàtova (1889-1966) escriu:

EPIGRAMA 
Podria Beatriu crear com Dante
o cantar Laura la febre d’amor?
He ensenyat a una dona a fer servir la veu.I ara, com puc fer-la callar?

     (Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)


Anna Akhmàtova pintada per Nathan Alman, el 1914.