Aquesta sèrie d'apunts que publicaré al llarg de mes de març són part d'un treball d'investigació elaborat en el context del Màster en Estudis de la diferència sexual que ofereix el grup de recerca Duoda de la Universitat de Barcelona. L'he cursat a distància els anys 2020 al 2022. L'assignatura per a la qual vaig escriure'l es titula El dia que vaig estrenar el vestit verd. La poesia femenina del segle XX, de la professora Dra. Nieves Muriel de la Universitat de Granada. Totes les fotografies són meues.
---------------------------------------------------------------------------------------------
Segon apunt
(si voleu llegir el Primer apunt aneu ací)
Portar el món al món.
Els llibres de poemes escrits per la poeta fins ara són:
Remor alè. València: Tres i Quatre, 1992.
A les palpentes del vidre. Barcelona: Columna, 1998.
Tots els noms de la pena. València: Edicions de la Guerra, 2002.
Flors a casa. Barcelona: Edicions 62, 2007.
Serena barca. La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2016.
Sempre és tard. Barcelona: Proa, 2020.
La casa sota la lluna: antologia (1992-2022). Lleida: Pagès, 2023.
No he inclòs Cal·ligrafies al buit: (2011) Olot: Miquel Plana ed. per ser una edició de bibliofília que combina art i poesia de la qual només es va realitzar una tirada de 7o exemplars. S'inclouen a més, a més a l'epígraf “Tipografies del buit” de Serena barca, els poemes que el componen.
Maria s'hi reconeix en una altra filla-mare 
Maria admira amb goig la relació primera
“Poesía es sentir las cosas en status nascens”
María Zambrano, (1939, 1996): Filosofía y poesía, Fondo de Cultura Económica, México y Madrid.
L'antologia: sense por a iniciar.
Durant el procés de lectura prèvia a escriure aquesta investigació, vaig demanar a Maria Josep Escrivà alguna manera de poder accedir al segon dels seus llibres, A les palpentes del vidre, descatalogat ja feia temps. Em va comentar la poeta que estava preparant una antologia de la seua obra que es publicaria en uns mesos i, a més de proporcionar-me complet el llibre que em mancava, em va fer arribar els poemes dels seus primers tres llibres que havia escollit perquè foren antologats, ja que els havia reescrit bastant.
Això em va donar una visió molt especial i privilegiada de la seua obra perquè la vaig poder llegir en ordre cronològic i, a més, comparar els poemes publicats anteriorment amb els reescrits per a l’antologia. Un exercici valuós i valent el d’iniciar canvis importants en allò ja escrit i publicat. Deixar-los sense tocar hauria estat una possibilitat, d’acord, molt a prop, potser, del logos que s'esforça a trobar-se a si mateix, un tret de “Poeta inefable”, com dir: “Allò que està escrit, escrit està”. Una altra possibilitat, entre moltes, hauria estat escatimar alguns poemes i triar-ne d’altres… Tanmateix, l’exercici d’escollir alguns poemes perquè ella, la poeta, ho vol així i a l’hora d’antologar-los fer-ne un exercici de recreació em fa pensar en unes paraules de Luisa Muraro quan explica la delicada complexitat de parlar nosaltres les dones per altres dones, contextualitzada aquesta afirmació en els cercles de reflexió autoconscient feminista:
.
“(...) estoy segura que la verdad puede darse a entender y pienso que todos debemos intentar estar a la escucha de ese acento; segundo, que no existe verdad absoluta porque a la verdad le gusta ser contextual y relativa, de forma que sea escuchable y, quién sabe, a veces incluso decible por nosotros. (...) La cuestión radica en la autoridad que se requiere para que la verdad de cualquier cosa sea reconocida"
Luisa Muraro, La verdad de las mujeres. DUODA: estudis de la diferència sexual, Barcelona.
I em sembla que aquesta decisió de recrear els poemes és fidel a la llibertat de les dones sense por a iniciar sempre que el cos ho demane. I, tot expressant la seua autoritat com a poeta queda la seua poesia que és camí cap a ella mateixa i s'ofereix a les altres perquè, mirant-hi a través dels poemes escollits siguem capaces d'iniciar camins també.
Maria Josep Escrivà diu la veritat quan s'atreveix amb substitucions que gairebé canvien el sentit a tot el poema, perquè el poema és ara i ara és quan parla la veu de la poeta, en aquest instant just:
Antologia
Hi ha altres recomposicions per a l’antologia que aparentment poden semblar més subtils perquè conserven una gran part del oorimer poema escrit però que, en veritat, tenen una gran força. Aquesta gran força dóna compte del gran poder de l’espai que ocupen els poemes en un poemari, aquesta veritat dels versos és, com escrivia Luisa Muraro, “contextual i relativa” i jo m’atreviria a dir que “relativa” vol dir “de relació”.
És l'exemple d'Una dona s'apaga com un ciri, un poema que consta de cinc parts en la seua estructura original i que manté les cinc parts en l’antologia. No obstant això, en el procés de reescriptura del poema per la darrera part, la V, la poeta escull un altre poema autònom publicat en el mateix poemari però en un altre lloc. Amb aquest canvi la desesperança final es torna en llum que obri camins de claror i en recol·locar aquest poema es transforma el germen de la pena del final, del tancament que contenia ràbia i foscor en una matèria nova. La pena ara commou perquè mobilitza la compassió; un poema isolat ara tanca i es converteix en inicial. Aquest nou final ara és principi que il·lumina i brolla en esperança, vivifica i fa possible que el dolor s'encarne en cossos que ja no seran mai més invisibles.
I
Sotmesos al designi inexorable
de la gravetat universal,
dos pits cauran com cauen dos planetes
oblidats tan madurs.
I, tret de l’òrbita contigua d’altres
pits, o del dol imperceptible del següent
planeta destinat a caure per idèntica
força gravitatòria,
en cap altre punt de l’univers
no haurà quedat constància
del cataclisme.
II
Moltes voltes ha vist créixer la culpa
com la molsa al racó més humit del terrat.
Hi ha dies que riu i d’altres plora
d’amagat, i si mai s’inventa una blasfèmia
se la creu com si fos una oració
i la diu en silenci.
De vegades
una dona s’apaga com un ciri,
o més exactament i sense embuts,
el botxí que li creix a la vora la devora un mal dia
i ni la mort no l’allibera.
Perquè la dona arrossega eternament
la culpa la condemna la immundícia
de qui només per ella esdevingué
bèstia.
III
Segons com, una llàgrima amenaça,
en caure, l’equilibri universal.
Un sisme l’origina, un món sencer
trontolla a dintre i fins i tot
les catedrals comencen a morir
de pena.
Però és la bèstia
centre de l’univers
i la llàgrima cau
i cau
i a mesura que cau
es perd en el no-res.
IV
Dos pits s’apaguen
com dos estels fugaços
es perden en el cel.
Dos dits clouen la fosca, i la cera
ha deixat de cremar.
En el fons, quan s’ha vist
que la caiguda d’una llàgrima
capgirés el viatge de cap planeta?
Mentrestant, un gran plany de catedrals
ha començat a negar les parts fondes
de la Terra.
Antología
“Cada inicio es una apuesta que nombra y trasforma lo que hay, lo que había sido dicho en contra de las mujeres, pero lejos de las antinomias lo hace yendo más allá (como) la práctica de la revisión mítica que han llevado a cabo luego otras poetas".
Nieves Muriel, El dia que estrené el vestido verde. La poesía femenina del siglo XX. Asignatura. DUODA: estudis de la diferència sexual, Barcelona.
Tres i tres: poemes cosits i poemes teixits.
Em sembla que hi ha, en els tres primers llibres de poemes de Maria Josep Escrivà, una gran heterogeneïtat de formes i temes en què els poemes llargs i breus es cusen els uns als altres com el patró de retalls que les dones elaboraven per abrigar un llit o adornar la casa, eixos trebals de bocins que dibuixen un tot ampli, esponjat. Algunes puntades ens duen de la mà amb alegria, cada poema una textura, un color, un tipus de puntada i, no obstant, un aire acolorit comú entre ells:
A partir de Flors a casa, encara que l'heterogeneïtat i la varietat en les composicions es manté, alguns vincles entre cites i poemes, certs títols idèntics en diferents llocs, uns pocs finals que es refereixen a alguns principis… em suggereixen més aviat un tapís teixit amb un dibuix imaginat, amb alguns fils que es nuguen més amunt o més avall i que ens fan recórrer amb el dit línies, contorns. Aquest entramat que hi ha davall dels versos ens du al principi de pensar la creació i més més fondo encara, ens du als desitjos, sentiments i vivències en l’origen, que el van incitar. Si pense en el tapís veig colors, formes i dibuixos, ulls que miren el món i mirades a través mentre la poeta segueix teixint la paraula agombolada dins la Serena barca.
Però en arribar a Sempre és tard hi ha una altra cosa i no la hi ha. Vull dir… he arribat al final del teixit on hi ha els nusos i els serrells? Perquè una estructura circular la hi ha però no només això. I, sens dubte, Sempre és tard no em sembla un final de res. Una altra figura potser? Recuperar costures per combinar amb nous teixits una nova creació? No seré jo qui en parle per boca, de la poesia ni de l'autora. El que sí que hi ha en aquest punt i seguit que és Sempre és tard, és vida: vida que s'obri i acull, i harmonitza desig i dolor en una mirada present que garanteix futur:
“Una apuesta por el relato que ordena el mundo desde la propia experiencia y el autorretrato con el que las autoras se presentan como «creadoras de conceptos», sin más mediación social que el deseo propio y las relaciones"
Laura Mercader, (2020). Autorretratos del “doble sí”. Manifiestos visuales de la subjetividad materna libre (1885-1945).
La poesia de Maria Josep Escrivà està poblada de noms, llocs i temps. La pràctica totalitat dels poemes que ha escrit tenen un títol, o en tenen més d'un i, sovint, estan dedicats a una persona o contenen una data, o se situen en un període de temps concret. Els seus poemes, a més, acullen altres llibres, altres poetes, cançons i llocs amb nom propi, noms de persones anònimes, persones estimades, inicials de noms inconeguts… Hi ha una voluntat de documentar el procés creatiu poètic que és el diàleg de l'escriptura en la seua capacitat de relació amb allò de fora del poema i amb allò de més a dins d'una mateixa. Una una mena de diari íntim i secret de vivències, records i fotografies traduïdes en paraules, regalades al món, a nosaltres, fet a posta per a tu i per a mi, amb molta cura.
 |
| Magnoli que fa el ple d'ales a Irlanda |
Aquesta manera d’acaronar els poemes com s’acaronen les criatures amorosament al si de la mare ens parla de la dona que dóna a llum conceptes per la seua pròpia capacitat de creació. Anomenar és donar vida i els títols, els noms, les dedicatòries, les cites, les dates… són fragments de veritats vitals escampades entre els poemes que parlen i diuen, en paraules de Luisa Muraro:
“la verdad de las mujeres y entiendo, en una primera aproximación, que lo que una mujer siente, sabe y dice, es más fiel a su experiencia (...) porque a la verdad le gusta ser contextual y relativa, de forma que sea escuchable y, quién sabe, a veces incluso decible (...) al elegir abandonar el dispositivo de la objetivación, dejando que la verdad se diga por boca de quien la vive y con sus palabras, salvo las necesarias mediaciones"
Luisa Muraro, La verdad de las mujeres. DUODA: estudis de la diferència sexual, Barcelona.
Poemes-mediació els de Maria Josep Escriva que ocupen espais infinits i concrets, que són escenaris per a l'instant, per a ara mateix que els llegim. Fils invisibles d'amistats, de proximitats, de mirades i devocions, d'amors i enyorances que ens sostenen amb ella en aquest lloc desconegut i concret del present:
“creadora de mundos nuevos que no se repiten (...) hacen que el mundo se ajuste a su medida y no al revés (...) la celebración del paso del tiempo es una experiencia del tiempo cíclico que es original (...) esa dicha del instante".
Nieves Muriel, El dia que estrené el vestido verde. La poesía femenina del siglo XX. Asignatura. DUODA: estudis de la diferència sexual, Barcelona.
Hi ha motius, elements i paisatges que van i que tornen i sempre apareixen al llarg de l'obra de Maria Josep Escrivà, com ara el pati d'hivern, el pit-roig, el teuladí i altres ocells, la terra negra, la mar, l'olivera, el ventre, les esferes, els planetes i els astres, les corol·les de les flors, la boira…
“La toma de conciencia son palabras, ciertas palabras, que oímos o decimos. Son las palabras, ciertas palabras, que dan o privan de vida al deseo, que significa: dar vida a la vida"
Luisa Muraro, La verdad de las mujeres. DUODA: estudis de la diferència sexual, Barcelona.
Sovint, a més, els poemes se situen en un escenari natural i hi ha en ells la mirada global i àmplia que es necessita per mirar un paisatge i la mirada propera de detall que es necessita per habitar-lo. Mirar també és una acció recurrent als seus poemes, així com ho és el temps que es mou i es transforma amb les estacions o s'allarga en un instant inacabable que documenta una experiència viscuda i recordada durant un temps que s'expandeix.
“Porque este autorretrato a tres habla de la conciencia de sí que adviene en la trascendencia. Cualquier autorretrato es el retrato de otros mirares. Somos pedacitos de las relaciones, seres mediados además de mediadores".
Laura Mercader, (2020). Autorretratos del “doble sí”. Manifiestos visuales de la subjetividad materna libre (1885-1945).
Hi ha poemes que juguen i altres que són capaços de sentir sota la terra el batec dels morts amb violència i els qui fan política tot evitant fer justícia. Hi ha poemes en prosa a Sempre és tard, nous metres i disposicions, metamorfosis de l'ànima en àlbums de retalls de vida que es cusen i es teixeixen i muten:
“posibilidades todas estas que la poesía permite (...) un No lugar que cava pasajes para un encuentro (...) un encuentro con una misma (con uno mismo) y con el mundo".
Nieves Muriel, El dia que estrené el vestido verde. La poesía femenina del siglo XX. Asignatura. DUODA: estudis de la diferència sexual, Barcelona.
El poema com un exercici d'autoconsciència que, lluny de ser íntim només, eclosiona en trobades de diàleg amb altres dones i amb el món i que toca amb la punta dels dits la realitat, com aquesta conversa que ara ens ocupa. Segons Luisa Muraro:
“gracias a estas prácticas la otra, el otro, dejan de ser objetos (de conocimiento, deseo, amor...) para convertirse en términos de un intercambio en el que yo misma estoy en juego, en una relación siempre en contratación, incluso entre una y una misma, en la que circula conocimiento, deseo, amor, de acuerdo con una economía simbólica no patriarcal, fuera así del altruismo forzado y oblativo".
Nieves Muriel, El dia que estrené el vestido verde. La poesía femenina del siglo XX. Asignatura. DUODA: estudis de la diferència sexual, Barcelona.
(CONTINUARÀ)
